IMPORTANT
Home / Noticies / Cròniques / La crònica de l’Albert Postils

La crònica de l’Albert Postils

El Sants clou el seu any més especial amb el cap ben alt (0-0)

El conjunt blanc-i-verd ha tancat definitivament el Centenari amb un empat de prestigi contra el Peralada, equip que arribava en ratxa i en posicions de play-off. Després de veure com l’equip arbitral anul·lava en diferit una diana d’Ubón per fora de joc, els santsencs han disposat de dues ocasions clares de Caresia i Franco al segon temps per estrenar sense èxit el marcador. L’expulsió del visitant Alan en el crepuscle ha obert una última escletxa, però la manca de determinació en els últims metres ha separat l’equip del triomf. Castelló ha estat un espectador més a l’Energia, símptoma d’un equip que cada dia és més robust a nivell defensiu.

Hi ha anys que caben en una vida, hi ha vides que caben en un any. Aquest és el cas del Sants, que ha condensat la seva existència centenària en un 2022 d’emocions fortes. D’homenatges i reconeixements. D’una salvació in extremis. D’un estiu llarg i incert. D’un relleu històric a la banqueta. I de moltes altres coses. I el Sants, que encara sembla tenir més anys per totes les coses que ha viscut, va decidir cloure la celebració amb el cap ben alt i fora de les brases del descens. L’empat sense gols contra el Peralada, un dels equips més en forma de la categoria, ha servit perquè els santsencs acumulin quatre partits invictes i facin pensar que el millor encara està per venir.

És cert que la història no va tenir un inici engrescador. D’aquells que t’atrapen. El primer temps va ser una oda als badalls i a la procrastinació. Sense una sola jugada ofensiva per degustar, va haver d’aparèixer el flamant jugador seleccionat per la King’s League per fer esclatar la pinyata.

Cristian Ubón, que durant el primer trimestre compaginarà el seu deure com a blanc-i-verd amb la nova competició ideada per Gerard Piqué, va ser el protagonista d’una jugada de contrastos. L’extrem, murri, va recollir un xut de Caresia rebotat en el defensor Alan per marcar a plaer. La seva celebració, amb els braços estesos i la grada d’animació com a destí, aviat es va convertir en incomprensió. Mentre els companys feien pinya, els va sorprendre el xiulet del linier que res de bo podia deparar: diana anul·lada per fora de joc. Picabaralles. Ball de targetes.

Tot el picant que no havia tingut fins aleshores el partit, es va concentrar en aquesta jugada frustrada. Només l’arribada del descans va permetre al Sants deixar de mirar enrere, de fer-se preguntes sobre el què havia passat. I el segon temps, amb Caresia i Franco com a duet dinàmic, va obrir el teló al vertigen.

El talent i l’expulsió no són suficients

Castelló, gairebé sense immutar-se, anava de camí cap la segona porteria a zero consecutiva. Si en altres jornades s’havia vist abocat a fabricar miracles per sostenir els seus, aquesta vegada es va confondre amb un espantaocells. Ni rastre del porter santsenc, invisible malgrat els gairebé 200 centímetres que el contemplen. I malgrat tenir al davant dos homes dinamita com Solanas i, sobretot, Nierga, que va ser un espectre.

Per sacsejar la quietud del primer acte, només va funcionar el talent. La societat Caresia-Franco va fer saltar espurnes. La seva imaginació i la seva capacitat per executar-la van fer anar de corcó la rereguarda empordanesa, que precisament desembarcava a l’Energia amb tres porteries a zero consecutives.

Però al final sempre n’acabava passant alguna. A Caresia se li van tirar a sobre els dimonis en dues jugades que devia maleir. La primera, un duel al sol amb Aroca, a passada de Franco, que erra. La segona, una pilota al segon pal a la que es va llençar, però de la que encara el van separar uns pocs centímetres.

A manca de concreció, un episodi va semblar actuar com a vaselina perquè tot acabés fluint. En el crepuscle, Alan va pagar el peatge de l’expulsió per evitar que Franco es plantés tot sol contra Aroca. Aplanat el camí, el Sants va donar amb la jugada que el podia reconciliar amb la punteria.

Gabaldón, un dels homes més destacats a la medul·lar, es va apuntar una jugada funambulesca per la dreta que va desembocar als peus de Franco. El menut davanter, més sol que la una davant el porter, se li va fer de nit amb tot a favor. I només va poder agrupar-se sobre la gespa, recollir-se el cap amb els braços i flagel·lar-se per dins.

Sense alegries en àrea contrària, el Sants va tornar a fer amistat amb la solidesa defensiva. Rayo, a qui cada setmana se li posa més cara de mariscal, va tornar a ser pilar. I Dani Jodar, que va tenir un inici turmentós amb els problemes de la fitxa, va fer de la banda esquerra el seu jardí particular.

Completada la primera volta, aquest Sants que va començar emetent ràfegues adolescents ja se li entreveuen maneres de veterà. La maduresa s’estén com una taca d’oli per totes les línies, sent la defensa l’última en impregnar-se d’aquesta qualitat. Créixer tan de pressa, al Sants, és possible. Perquè cada temporada és com una vida.

Una crònica d’Albert Postils i fotos de la UE Sants

SANTS: Castelló; Cura, Sergio Paz, Rayo, Dani Jodar; Gabaldón (Hicham Benamar, 88’), Cadena, Cuatrecases; Caresia, Franco i Ubón (Iván García, 71’).

PERALADA: Aroca; Varese, Micaló, Alan, Romero, Palacios; Gelmà (Tomás, 51’), Dani Gómez (Abouhafs, 75’), Pol Gómez; Solans (Medina, 75’) i Nierga (Gallardo, 87’).

GOLS: sense gols.

ÀRBITRE: Gerard Rius Riu (Granollers). Ha expulsat al visitant Alan ha amonestat amb groga al segon entrenador local Sergio Fernández, als jugadors locals Gabaldón i Ubón i als jugadors visitants Gelmà, Varese i Romero.

Check Also

Sports Betting in Portugal

When you are looking to use the internet for your sports betting, you may want …