IMPORTANT
Home / Noticies / Cròniques / La crònica de l’Albert Postils

La crònica de l’Albert Postils

El Sants reneix de les seves cendres amb una remuntada de fantasia contra l’Europa (2-1)

Després d’encadenar tres derrotes consecutives, els de Borja López han revifat amb un triomf d’ensomni sobre l’Europa, líder del grup i únic equip de tot el futbol espanyol que fins aleshores comptava els seus partits de lliga per victòries. Els santsencs s’han sobreposat a un gol matiner de Kilian i han acabat capgirant el marcador amb les estocades d’Iván García i de Cadena davant l’èxtasi de l’Energia. El Sants segueix en posicions de descens, però amb el dipòsit reomplert d’autoestima per revertir-ho contra el Girona B la propera jornada.

El Sants continua sent un misteri sense resoldre. Resulta inútil comprendre’l. La seva identitat, que oscil·la entre la resiliència i el masoquisme, aboca l’equip a una màxima de la qual no pot escapar: com pitjor, millor. Els antecedents eren desencisadors: tres derrotes consecutives, equip més golejat de la categoria i nou inquilí de la zona de descens. L’oponent semblava d’un altre planeta: l’Europa líder del grup, amb el millor inici de la seva història amb vuit triomfs en vuit jornades i únic equip de tot el futbol espanyol en guanyar tots els partits a la seva lliga. I el derbi va començar de la pitjor manera: amb una diana de Kilian al minut 12. Què més dona. Els santsencs, amb una confiança en les seves possibilitats esgarrifadora, va renéixer de les seves cendres per remuntar la comtessa amb les dianes d’Iván García i de Cadena i amb els miracles de Castelló. L’Energia, que cada dia que passa es cau més a trossos, encara va tenir forces per convertir un derbi inabastable en un deliri col·lectiu.

De l’Europa no calia dir-ne res, les estadístiques ja feien de notari. Tothom coneixia la seva aura d’invencibilitat, un petit miracle en un món tan provisional com el del futbol. I, aviat, el conjunt escapulat va tornar a constatar la seva bonaventura. Cano es va desfer de la pressió de Franco amb una passada llarga per Gené, que va pagar un preu físic -Castelló el va atropellar en una sortida temerària- per acabar assistint a Kilian.

Els santsencs, que no troben la fórmula d’escapar del forat negre que els engoleix en els primers minuts, van tornar a agafar la pala per remar a contracorrent. Entre resignats i confiats, sabedors que per molt profund que sigui el precipici a ells no els agafa vertigen.

A Castelló, poc després, se li escaparia de les mans una pilota que queia del cel i que per poc no es va convertir en un disgust. A partir d’aquí, però, el porter santsenc va oficiar la seva redempció. I, amb la seva, la de tot l’equip. Perquè el Sants, més enllà de sublimar el seu exercici de supervivència, va tornar a fer valdre el potencial ofensiu extraviat al camp de la Montañesa.

Abans d’encaixar el primer gol, Franco va rebre una pentinada de Gabaldón per acabar definint al lateral de la xarxa. Després del gol, Granero es va treure tots els complexos del damunt i es va desfer de la seva marca amb un truc meravellós, però la seva canonada va estar ben a prop d’enfilar porteria. El cop de gràcia va arribar per la banda contrària, fruit d’una jugada coral.

Caresia, allunyat de la seva millor versió en els últims compromisos, va arreplegar la pilota per marxar cap a dins. La seva malifeta va habilitar el carril dret perquè Cura cremés l’asfalt i col·loqués una centrada quirúrgica per Iván García. Restablert a l’onze després de les molèsties a l’abductor, el 10 va controlar la pilota amb sang freda per acabar fulminant la porteria de Vito.

Tal era l’atreviment del Sants en fase ofensiva, que fins i tot va estar a punt de marcar en una jugada cuinada entre els seus dos centrals. Sergio Paz va servir amb elegància una falta des de camp propi que va acabar a la testa de Rayo, massa desequilibrat per acabar trobant porteria.

Els d’Ignasi Senabre, sota els auspicis de la seva mobilitzada i sorollosa afició, van esprémer la capacitat de sofriment dels santsencs. De vegades, posant de manifest el seu talent, com amb una jugada personal de Kilian, amb barret inclòs sobre Sergio Paz, en què acaba creuant massa la pilota. D’altres, alimentant-se dels errors propis del rival, com una pèrdua prohibitiva del Sants dins l’àrea que Pau no va saber penalitzar, aclaparat per una sortida salvadora de Castelló.

Puja la temperatura, es cou la remuntada

Superada la tempesta final de la primera meitat, amb Aliaga fent de corcó amb les seves entremaliadures per banda dreta, el Sants es va veure capaç de tot en la represa. Especialment Castelló, que amb les seves manotes no va deixar d’escampar els mals esperits.

Ho va fer passada l’hora de partit aturant una rematada franca de Pastell, el rebot de la qual va desaprofitar Castell amb una rematada al lateral de la xarxa. Però la seva exhibició cristal·litzaria després de la remuntada santsenca. En una de les seves poques arribades, Franco va fer màgia negra a la banda esquerra per desfer-se de Pau i de Pastells i dipositar una centrada per Cadena. El pivot, que s’ha descobert com a pitxitxi de l’equip, va calcar la rematada contra el Vilassar de Mar per marcar el segon i fer esclatar de joia l’Energia.

La seva celebració, en comunió amb la resta de companys al córner on animava l’afició santsenca, va fer pensar que ningú, ni tan sols el deïficat Europa, seria capaç de destruir aquella mística. Els escapulats, amb l’orgull ferit, sabedors que a l’Energia ja havien ensopegat abans altres ogres com el San Cristóbal i el Sant Andreu, va assetjar la porteria local com si s’hagués d’acabar el món.

I si abans havia emergit Cadena per rematar a gol aquella pilota, Castelló li va agafar el relleu per imposar-se sobre tota arribada gracienca. Cap tan perillosa com un cop de cap de Pastells que va fer estirar fins a l’extenuació a l’ex de la Pobla de Mafumet. Fins i tot s’hi va animar Vito, en una excursió on es va veure rematant contra el seu homòleg amb massa tendresa. El partit, estirat com un xiclet per un temps d’afegit etern, enverinat per un possible penal favorable a l’Europa, escalfat per petites picabaralles, va reunir tots els ingredients per honorar el derbi.

I el Sants, que posat a rebel·lar-se ho va fer també contra els precedents -l’últim partit oficial a l’Energia va acabar amb un dolorós 0 a 7-, va acabar atrapant la segona victòria de la temporada. Contra el rival més poderós. Contra un marcador advers. En un camp cada dia més deteriorat, aquest cop amb la xarxa del gol nord de darrere la porteria desmuntada després d’un xut. Com si les circumstàncies, al Sants, no pesessin. I fossin només això: circumstàncies. 

Una crònica d’Albert Postils i fotos de Thewhiteflash

SANTS: Castelló; Cura, Sergio Paz, Rayo, Iván Tébar (Cuatrecases. 67’); Gabaldón (Alex Ruiz, 67’), Cadena; Caresia, Iván García (Ubón, 79’), Granero (Dani Jodar, 79’); i Franco (Hicham Benamar, 88’).

EUROPA: Vito; Pastells, Campeny, Cano (Prats, 78’), Mario; Alberto (Molins, 64’), Pau, Castell; Gené (Arimany, 64’), Kilian i Aliaga. 

GOLS: 0-1 (Kilian, 12’), 1-1 (Iván García, 29’), 2-1 (Cadena, 77’).

ÀRBITRE: Óscar Carballo Vázquez (Barcelona). Grogues als locals Rayo, Sergio Paz, Castelló, Franco i Cura i als visitants Vito, Arimany i Pau.

Check Also

La crònica de l’Albert Postils

El Sants no respira (0-4) El conjunt blanc-i-verd ha signat el seu pitjor partit de …