Unió Esportiva de Sants | Web oficial Club històric fundat l'any 1922
Noticies relacionades
Us deixem aquí un escrit, una reflexió, que ha fet el pare d’un dels nostres jugadores del Cadet D. Penso que és una reflexió que hauriem de fer tots, ja que sembla que la violència en el futbol, i en els esports en general, en lloc de mimbar, augmenta.
No m’agrada gens anar de predicador. És més, intento fugir d’aquells que solen “sentenciar” (més propi de mancances en la informació i en la formació, però vici molt estès avui dia). Dic això a propòsit del tema que em porta davant d´aquest paper electrònic, la violència a l’esport. No ens sembla rellevant, ni destacable, tants i tants cops. Potser ens mereix una exclamació, de vegades. Fins i tot positivament perillosa a voltes (“ho vas veure?, quina passada!!”). Seguim proclamant, de vegades sense rubor, que l´esport “és cosa d’homes” -com Soberano-, per justificar el resultat d’un duel impropi. Veiem pels mitjans, accions pròpies de salvatges i eixelebrats que cinc minuts més tard justifiquem o minimitzem si el jugador protagonista és del nostre equip (aquí sí, tot val, o val una miqueta més).
A hores d’ara, coneixem i sabem els arguments. Però, com acostuma a passar darrere de les grans declaracions, ens oblidem d’allò més important, que en aquest cas són els nens. Aquests petits éssers, que van creixent any rere any, passant de benjamins a alevins, a infantils, a cadets, a juvenils…., i que viuen en el límit del reglament i sobretot en el límit del que està bé i el que està malament – per simplificar l’etern debat sobre l’ètica iniciat allà a Grècia fa més de 2000 anys-.
Són contínues les notícies als mitjans dels incidents, agressions i violència verbal i física que es produeix als camps de futbol i ens fan pensar en allò tan “hobbiano” (de Hobbes) que expressa que el nostre estat natural és la guerra i l’home, no és més que un llop per als seus propis congèneres.
A l´Argentina, concretament a l´estat de Còrdova, s’ informava dels següents fets el passat 17 de febrer: “El partido se disputaba en el campo de la Ribera, en la localidad conocida como La Quinta. Uno de los jugadores, agredió en el campo a un rival. El juez del encuentro, de 43 años, expulsó al agresor, que según testigos responde al apodo de Pelado, y éste se dirigió hacia donde se encontraba su maleta, de donde extrajo un revólver y disparó varias veces contra el árbitro. Fuentes policiales confirmaron que el referido recibió tres impactos de bala en el pecho, en el cuello y en la cabeza”.
Resultat: l’àrbitre ha passat a millor vida. Que això ha estat lluny? Que ja sabem com són els argentins? De moment no veig a Messi traient cap arma. Però pot servir-nos com a continuació de la idea i la seva proximitat, la següent notícia datada el 23 de gener a Salamanca: “Un hombre ha sido detenido a primera hora de esta tarde y otro se ha dado a la fuga tras una agresión a un árbitro de un partido de fútbol de categoría benjamín, disputado en Salamanca…”. Sí. El futbol aixeca passions….
…també al gènere femení!!! Aquesta vegada, en un partit de juvenils a Granada que enfrontava al Barri de la Creu i al Cijuela: “Las protagonistas, dos mujeres, la árbitro de 18 años y la madrastra de uno de los jugadores del equipo local. Todo empezaba al final de la primera parte del partido, con insultos desde la grada de la aficionada a la colegiada: “payasa, gilipollas, pedazo de tonta!!” según escribió el árbitro en un extracto del acta. La propia protagonista lo explica. “De camino a los vestuarios, yo estaba hablando con unas amigas. Una señora no paraba de insultarme, pero como estoy acostumbrada a estas cosas, yo hacía caso omiso, como si escuchara llover. Sin embargo, hubo un momento en el que me giré para ver si era la misma señora de la primera parte, la miré, y me dijo: ‘¿Me estás mirando? Pues ahora te voy a matar!’. Sin esperármelo, se abalanzó sobre mí, me pegó en el cuello y me zarandeó hasta que nos separaron“. Una vegada al vestuari, l’àrbitre va tenir un atac d’ansietat. I mentre ella plorava, es va presentar al vestuari el president de l’equip local, el Barri de la Creu, per dir: “Esta tía no está capacitada para arbitrar” per després afegir entre rialles ” Bueno, las tías no están capacitadas para arbitrar”. Sí senyor!!! Amb un parell!!. No tan sols patrocinem i ens alegrem davant la violència, l’insult, la humiliació i la desgràcia aliena, sinó que ens presentem per humiliar més al feble i exercitar-nos amb un magnífic exemple de violència de gènere: Molt rebé!!!!!! “Presidente, presidente!!!.”
El diari Sport informava el 15 de febrer, aquest altre titular “Brutal agressió a un àrbitre al camp del Mensajero”. El trio arbitral del partit Mensajero Barakaldo va viure un infern a l’estadi Silvestre Carrillo. Les imatges captades a la seva sortida del recinte són eloqüents..”… sí. i tant que són eloqüents!!. Uns pares de família, uns avis, uns senyors i senyores diversos, tot gent magnífica, fan el passadís triomfal al trio arbitral, escortat per les forces de seguretat, mentre són durament increpats i quan…. “los jueces se disponían a abandonar el estadio de Santa Cruz de la Palma. ni los miembros de la Policía Nacional ni la seguridad privada del Mensajero pudieron impedir que algunos aficionados añadieran a la violencia verbal la física. “Cuando nos acercábamos a la puerta de salida, se intensificaron los insultos hacia nosotros y en el momento en que nos disponíamos a cruzar la puerta de salida, nos alcanzaron saltándose el cordón de seguridad dispuesto”.
L’11 de febrer , dos aficionats rivals van baixar al camp per agredir a cop de puny l’entrenador cadet de l´UD Almeria Cadet. A Múrcia, ahir mateix, l’Escola de Futbol El Raal ha vetat al pare d’un jugador del seu propi equip aleví del grup setè de Segona Aleví, que, en el partit de la passada jornada va agredir l’entrenador del CF Santomera al minut 20 de la represa. L’esmentat pare va saltar des de la graderia i va propinar un cop amb el genoll al coll a José Antonio Martínez Tornel, entrenador del Santomera, que va caure estabornit al terra….
Així, podria omplir un bon grapat de línies i paràgrafs, un darrere l´altre.
Certament, a qualsevol context social, podem trobar situacions de violència, sia a les relacions personals, les grupals, laborals i/o professionals, familiars, polítiques, etcètera. No és estrany per tant que també es produeixin a l’esport. Però…, què fa que una activitat aparentment ociosa, repleta d’epítets que enalteixen els contendents, acabi de forma tan reiterada a cops? Els entesos parlen de diversos factors: els psicosocials (aglomeracions, poc espai, escassa visibilitat de l’espectacle, la calor, el soroll, el consum d’alcohol, etc), o la presència i existència de grups radicals. Em perdonareu si, lluny de generalismes i pensaments on la culpa sempre és de l´altre, també aprofiti per expressar que els valors i principis que prioritza i enalteix la societat actual -compte, nosaltres som la societat- són els que són, molt diferents dels principis ètics de la bondat.
Una de les millors formes de reduir la violencia, és evitar que sorgeixi. I si és a una edat primerenca millor i cal fer conscients als nens des de la infància, mitjançant l’educació.
La Societat Internacional de la Psicologia de l’Esport dóna una sèrie de recomanacions que s’han convertit en tot un decàleg:
Recomanació 1 Revisar les sancions imposades a les accions violentes perquè el càstig tingui més valor que l´obtingut amb el comportament violent.
Recomanació 2 L’entrenament dels equips ha d’emfatitzar un codi de conducta de “joc net”
Recomanació 3 S’ha de prohibir l’ús de begudes alcohòliques als esdeveniments esportius.
Recomanació 4 Els directius han de garantir la possibilitat d’ajudar a algú si ho necessita.
Recomanació 5 Els mitjans de comunicació haurien de considerar els fets violents com a situacions aïllades en lloc de fer d’ells un espectacle.
Recomanació 6 Els mitjans de comunicació han de promoure una campanya per reduir la violència i l’agressió hostil en l’esport que inclogui la participació i el compromís dels entrenadors, directius, àrbitres, policies i espectadors.
Recomanació 7 Entrenadors, directius, atletes, professionals dels mitjans de comunicació, àrbitres i policies haurien de participar en sessions de treball sobre agressió i violència per assegurar què s’entén per agressió, quin és el cost dels actes agressius.
Recomanació 8 Entrenadors, directius, àrbitres i professionals dels mitjans han d’animar els atletes a fer conductes prosocials i a castigar qui tinguin comportaments hostils.
Recomanació 9 Els atletes han de participar en programes dirigits a ajudar-los a reduir les tendències conductuals que els poden portar a l’agressió.
Tot educador – i tots ho som- ha de ser conscient, de vegades per sobre dels propis continguts que imparteix, que és responsabilitat nostra inculcar valors, i no optar per una neutralitat obsoleta que abandera la llibertat sense judici. Els valors aporten a l’ésser humà pautes de conducta que el donen seguretat i concòrdia i en la convivència social. Els valors a l’esport en els nens han de posar l’èmfasi també –dic també- sobre la diversió, el desenvolupament de les tècniques, la pertinença a un equip, l’estat de forma física i el joc net sobre la victòria com a fet finalista.
Vull acabar amb unes frases escollides sobre aquest tema que m´han semblat molt i molt “coquetes” i, aquestes sí, magnífiques sentències per reflexionar i aprendre:
“La violència és l’últim refugi de l’incompetent” (Isaac Asimov)
“La violència no solament és poc pràctica, sinó immoral” (Martin Luther King Jr).
“Mentre la gent faci servir la violència per combatre la violència, sempre tindrem violència” (Michael Berg).
“La violència, sigui el que sigui la forma en què es manifesti, és un fracàs” (Jean Paul Sartre).
“L’educació és la vacuna contra la violència”. (Edward James Olmos).
“Si busques venjança, prepara dues tombes”. (Proverbi xinès).
Ens veiem al camp.
