SOM DE PRIMERA CATALANA!

17 juny, 2014 Cròniques, Primer Equip 1,505 Views

Noticies relacionades

Els de Tito Lossio pateixen fins l’últim segon però aconsegueixen l’ascens de categoria només un any després de baixar a segona

Com una pel·lícula de terror o com un malson d’aquells que fan que et despertis amb un nus a l’estomac. Així va ser el guió del partit de tornada al camp del Camprodon. Només en una cosa va ser diferent: en el final. La pel·lícula va acabar bé. El nostre Sants va aconseguir l’ascens o el que és el mateix el monstre no es va menjar el protagonista. L’equip es va emportar més d’un ensurt i l’afició va estar amb el cor encongit fins l’últim segon però amb el xiulet de l’àrbitre, amb el The End, l’alegria es va desfermar i la tragèdia es va convertir en comèdia.

10 minuts bojos

L’expedició del Sants va sortir de Barcelona a les 11:30 del matí. Després d’un bon dinar a Olot, de la xerrada de Tito Lossio als jugadors i d’un passeig a prop del restaurant, els jugadors van arribar al Camp de la Vila sobre les cinc de la tarda. Il·lusió i ganes que arribés l’hora del partit. Això es el que es podia despendre de les cares de tots els jugadors de l’equip. A Camprodon, desenes d’aficionats del Sants, uns setanta o vuitanta distribuïts en dos autocars i en cotxes particulars, que van animar al llarg dels noranta minuts. Al davant, un conjunt dirigit per Manel Puigvert decidit a aconseguir la remuntada. El Sants portava un 2-0 d’avantatge aconseguit a l’Energia i quan la pilota va començar a córrer, al minut 6, semblava que tot es posava de cara. En un malentès entre defensa i porter, Joan Sala va acabar marcant-se en pròpia porteria i avançant als de Tito Lossio en el marcador.

El més difícil estava aconseguit, s’havia marcat en camp contrari. Però quan els jugadors i l’afició estaven encara celebrant el primer gol va arribar la reacció dels locals. Només servir des del mig del camp, la pilota va anar a parar als peus d’Oscar Molina que es va fer tota la banda esquerra per acabar enviant una passada a dins de l’àrea que va rematar Miquel Soler. I no s’acabaria aquí el patiment perquè només tres minuts més tard, per la mateixa banda, marxava Eric Galceran i per superar per alt Carlos Blanco. Minut 10 i el Camprodon guanyant 2-1. S’havia de mantenir la calma, els locals necessitaven dos gols per capgirar el global de l’eliminatòria. I en els següents minuts de partit hi va haver de tot menys tranquil·litat. El Sants no aconseguia posar-hi pausa al partit i als de Manel Puigvert els hi beneficiaven les continues anades i vingudes. Al Sants no li sortien les coses i només generava un pèl de perill amb pilotades llargues que lluitaven Samu i Navarro. L’equip necessitava que arribés la mitja part però abans va rebre un nou cop anímic. Al 45, Navarro va caure a tocar de la frontal i en una decisió molt discutible el col·legiat li va ensenyar al davanter la segona groga per tirar-se a la piscina. El Sants es quedava sense el seu home gol, sense el jugador al qual temien els de Camprodon i Navarro deixava el camp sense entendre que havia passat. Per sort, el final de la primera part va arribar poc després i a vestidors l’equip va recuperar la calma per encarar els següents 45 minuts amb un home menys i amb la por d’encaixar dos gols.

Final d’infart

El segon temps, però, va ser completament diferent. Fins al 87’ l’equip va tenir del tot controlat el partit. S’havia recuperat la pausa i el joc era més lent que a la primera meitat. A més, les oportunitats més clares eren dels de Lossio gràcies a dos rematades de Fran a la sortida de dos córners. A tocar del final, amb alguns jugadors del Sants ja demanant el canvi per cansament i rampes, arribaria l’acció que deixaria a punt de l’infart a l’afició. En un servei de cantonada, Eric remataria per fer el tercer. Al Camprodon només li faltaria un per aconseguir el miracle i quedaven tres minuts pel final més el temps de descompte, que serien quatre més. Uns últims instants de partit de nervis, de patiment, de crits d’ànims de totes dues aficions, amb pilotes dividides, caigudes i per fi, el xiulet de l’àrbitre i un Sants que ja podia saltar, plorar i riure per celebrar l’ascens.

Segurament havia de ser així, l’equip havia de patir fins el final per celebrar un premi que té un gust immillorable després d’una temporada intensa i amb molts moments pel record.

Aquest ascens és mèrit de tot l’equip, de la junta i dels responsables de la direcció tècnica del Sants que van confiar en un noi de la casa, en el Tito Lossio per portar el timó. I és un ascens que té també escrit el nom de persones com el Vicenç Bellido o el Josep del Pozo i de tots aquells a qui la família del Sants ha dit adéu en el darrer any.

Després de 36 partits el Sants ja pot cridar ben fort que torna a ser equip de Primera Catalana. I aconsegueix l’ascens de la mà d’un grup de jugadors amb una mitjana d’edat de poc més de vint anys, on el més veterà, el Cristian Fabregat en té 25, i en un curs on nou jugadors amb fitxa del juvenil han debutat amb el primer equip. I tots ells liderats pel Tito Lossio. Exjugador del Sants i que porta ja anys entrenant a equips de la casa i que fa campions a tots els grups que dirigeix. Al seu costat, el Miguel Garcia, l’Aleix Sánchez, l’Ángel Villarino, el Ravanelli, el Xavier Espasa i el Jesús de la Fuente. Sou de primera. No era l’objectiu d’aquest any però heu aconseguit l’ascens molt abans del que alguns es podien imaginar. Sou molt grans. Gràcies a tots i ens retrobem a Primera!

UE Camprodon: Joan Sala, Carre (Nil Fábrega, 76’), Codina (Gerard Codina, 61’), Arnau, Aniol; Bernat (Jorge, 76’), Oscar, Quetxa; Eric, Miquel Soler i Xavier Molas (Jordi Gil, 68’).

UE Sants: Carlos; Fabregat, Sergio Castillo, Picolo, Fran, Peke; Aleix, Guillem (Alberto Sanz, 87’), David Gala; Samu (Albert Sumarroca, 76’) i Navarro.

Gols: 1-0, Sala (6’); 1-1, Miquel Soler (7’); 2-1, Eric (10’); 3-1, Eric (87’).